La tècnica del teixit sempre s’ha utilitzat per crear noves realitats; per transformar la matèria lineal en cossos espacials. El teixit pot ser tèxtil i urbà, tots dos basats en una estructura regular, amb un tipus de punt que organitza el teixit.
No obstant això, d’una banda, es pot deformar per encaixar amb la base mentre que, al mateix temps, la puntada pot canviar en llocs concrets amb l’objectiu d’adaptar-se a situacions particulars.
La tela és flexible i forta. El teixit es pot en capes per afegir complexitat. La tela es pot modificar i curar. A partir de peces, es pot construir un nou tot únic. Treballem amb tela!
La Universitat Keio de Tòquio i la Universitat UPC de Barcelona organitzen un Taller Internacional d’Arquitectura amb l’objectiu de crear nous vincles i ampliar horitzons en l’àmbit de les relacions universitàries. Estudiants de la Universitat Keio de Tòquio viatjaran a Barcelona i s’uniran amb estudiants de la UPC durant un taller el març de 2016. Els resultats del seu treball es presentaran en el Concurs Internacional de Disseny ASA 2016.
La producció s’organitzarà en un sistema equilibrat que implicarà treballar en el camp a través de visites a la ciutat i producció d’ateliers a la UPC Architecture School. Aquesta cooperació té la intenció de crear una nova connexió regular entre la Universitat Keio i l’Escola d’Arquitectura de la UPC Barcelona.
Barcelona, 05-10/03/2016
Prof/col
Masayuki Kohiyama · Darko Radovic · Davisi Boontharm · Helena Coch · Cristina Pardal · Estanislau Roca · Xavier Solsona · Miquel Martí · Jordi Carbonell · Inés Aquilué · Shizuka Wakayama · Wakataro Ueno · Glòria Serra · Jordi Oriol
Quan parlem de colonització de territori tendim a pensar en el permanent. En el nostre imaginari, el teixit de la ciutat és sempre un conjunt de construccions fortes i sòlides. No obstant això, si retrocedim en la història aprendrem que molts dels nostres teixits permanents es basaven en l’efímer. En el context europeu, podem parlar dels campaments romans, que van acabar convertint-se en ciutats, com el cas de Barcelona, Barcino.
En molts llocs, les cultures locals eren nòmades, muntant i desmuntant els seus centres urbans i adaptant-se a les estacions, la caça i el clima. A les regions sísmiques, mentre el lloc era permanent, es pensava que l’arquitectura duraria fins al següent moviment de la terra. Alguns temples del Japó es construeixen al costat d’un bosc que s’encarrega de subministrar la fusta per a la seva “reconstrucció” regular.
Molts elements del teixit urbà també van començar amb un caràcter efímer i van acabar convertint-se en una estructura permanent. En aquesta categoria, podem introduir els mercats locals que van començar ocupant un vast espai, que després es va transformar en plaça, en una etapa posterior es va cobrir per protegir-lo de la pluja i del sol en funció del clima i, finalment, es va construir com un edifici complet amb una alta entitat urbana. En aquest apartat es podrien afegir algunes de les intervencions de les Exposicions Universals, com la Torre Eiffel o el Pavelló Mies Van der Rohe, tots dos planejats per ser efímers però encara existents com a icones de les seves respectives ciutats.
Els pavellons podrien ser una de les estructures més definidores de la natura efímera. Tents de cultures nòmades, el Pavelló Serpentí de Gran Bretanya, representa fires… es poden trobar molts exemples d’humans construint una petita estructura efímera per acollir activitats.
Mentre que els pavellons són un personatge principal de la zona mediterrània perquè el clima permet una vida en el semiexterior, també són centrals en la cultura japonesa, on hi ha un fort valor estètic atribuït a fenòmens temporals o objectes amb característiques com la lleugeresa, la inestabilitat i la transitorietat per circumstàncies històriques i especificitat cultural.
El pavelló, entès com una forma arquitectònica d’efímer és, per tant, un element que reuneix dues civilitzacions molt diferents. No obstant això, en cada lloc del món la protecció que ofereix un pavelló tendeix a canviar lleugerament, adaptant-se a l’entorn i la cultura de la ubicació. A Barcelona, igual que altres molts llocs on la radiació del sol sol sol ser agressiva durant una part de l’any, els pavellons més senzills se centren en crear una ombra per protegir els usuaris del sol, permetent-los desenvolupar les activitats previstes.
En conseqüència, el taller demana als alumnes crear un “espai definit per una ombra”, contemplat per a múltiples espais però exemplificat per un lloc concret de Barcelona, part de la ruta de l’activitat “walking Barcelona”. Aquesta definició de l’ombra es pot aconseguir mitjançant un dosser, un para-sol, un porxo, protector solar, paraigua, llenç, tenda de campanya… sempre que s’ajusti a la ubicació escollida. No obstant això, el denominador comú de cada proposta ha de ser la seva materialització amb teixit, un material tèxtil.
La tela sempre ha estat un material fortament relacionat amb la història i la cultura catalanes. Durant el període d’industrialització, la majoria de les àrees catalanes van centrar la seva producció en el sector tèxtil, convertint-se en un sector central en l’àmbit industrial.
D’altra banda, el tèxtil també està íntimament connectat amb la tradició japonesa. Un exemple clar és l’escarlata que s’utilitza en el moment de la cirerer-blossom. La delimitació de l’atmosfera i l’espai celebratius s’aconsegueix mitjançant la difusió d’una estora a terra, on grups de persones s’agrupen transformant l’element tèxtil en un condensador social. Un altre exemple clar és l’ús de “furoshiki”, un quadrat de tela utilitzat per embolicar objectes en lloc d’una bossa. És un tradicional, però alhora sostenible, de portar múltiples objectes, com una caixa present o una ampolla de vi.
L’exercici s’organitzarà en grups barrejant estudiants d’ambdues universitats, amb l’objectiu de potenciar les connexions internacionals i oferir l’oportunitat d’aprendre noves maneres de treballar i nous punts de vista en l’àmbit de l’arquitectura i els projectes urbans.
